en una caixa plena de marisc piramidal
sobre una furgoneta abandonada oblíqua
a tres quilòmetres del poble esfèric
on hi ha el moll i la llotja diametral
(ens en separen uns turons) tangents
al descampat entre matolls el·líptics
el poema exerceix la dictadura
rodó com un pentagrama
Jordi Domènech construeix una realitat en el seu poema a través d’un joc lingüístic on és tant important l’ús del llenguatge com la pròpia composició del poema.
L’ús de díctics introdueix al lector en el poema com a protagonista de l’acció, com a observador de la situació descrita al llarg dels versos, que conclouen amb una revelació de la qual el lector, sense adonar-se’n, es converteix en receptor directe. Domènech aconsegueix la implicació del lector com a protagonista de l’acció (en aquest cas la observació) amb l’ús del pronom personal feble en primera persona del plural i la consegüent conjugació del verb separar (v.5), alhora que estableix una relació de proximitat entre el jo poètic i el receptor al convertir-se els dos en subjecte de la mateixa acció.
Així, l’atenció del lector el porta a llegir el poema amb una actitud participant, tot creant un realitat poètica imaginària on receptor i poeta es troben asseguts en una caixa de marisc sobre una furgoneta abandonada vora el moll i la llotja d’un poble pesquer, on se situa l’acció. Gràcies a l’ús del lèxic, el poeta crea la imatge d’un poblet vora el mar en la ment del lector sense la necessitat de dir-ho directament: el marisc, el moll i la llotja indiquen la proximitat del mar; el fet que a només tres quilòmetres del poble es trobi un descampat entre matolls, com també l’ús del l’adjectiu abandonada per a la furgoneta, narren que es tracta d’un poble petit de dedicació majoritàriament pesquera, de poca industrialització i amb poca massificació de població.
La descripció del context es veu truncada en els dos últims versos, on es produeix la revelació: “el poema exerceix la dictadura rodó com un pentagrama”. Els dos últims versos donen significació a tot el poema, donant sentit a la disposició dels versos en el paper al mateix temps: els adjectius disposats en la part dreta del full, creant una columna que, juntament amb l’últim dels adjectius (v.8), a l’esquerra del full, emmarca el penúltim vers convertint-lo així tant gràficament com significativa en el nucli del poema.
en una caixa plena de marisc piramidal
sobre una furgoneta abandonada oblíqua
a tres quilòmetres del poble esfèric
on hi ha el moll i la llotja diametral
(ens en separen uns turons) tangents
al descampat entre matolls el·líptics
el poema exerceix la dictadura
rodó com un pentagrama
El fet de comprar la dictadura del poema amb un pentagrama atorga significació a tot el poema: el poema és el lloc on se situen cadascun dels detalls descrits anteriorment tot creant una imatge que podria ser totalment diferent en una altra composició (com les notes musicals en un pentagrama, que creen una o altra melodia en funció de la seva disposició). Aquesta comparació, a més, inclou l’adjectiu rodó: independentment de la naturalesa, de la forma de cadascuna de les parts (piramidal, oblíqua, esfèric...), totes poden ser unides en una mateixa realitat, formada per la disposició de les peces d’una forma o una altra, sempre rodona, sempre lliure d’una interpretació personal de la persona que les observi (en aquest cas, el lector, que és alhora observador de la imatge), sense racons ni vèrtex establerts. És per aquest motiu que el porta abandona qualsevol signe de puntuació (tret del parèntesi en què introdueix el lector en l’acció) al llarg de tot el poema, com també l’ús de les majúscules, de manera que el poema pot ser llegit de dalt a baix, amb l’ordre establert en el full o bé iniciar-se en qualsevol dels versos: una mateixa imatge vista per ulls diferents, que no es troben la imposició de la majúscula i el punt final que l’acoten, sinó que sempre hi cap una nova interpretació de la realitat del poema.
