A Barcelona, recopilant la sabiduria i les aportacions de centenars de persones, s’estan escribint col·lectivament varis documents de treball que parlen dels diferents nivells en els que operarem per aconseguir el canvi. Tots ells són documents oberts, en modificació i millora constant.

Aquests és tan sols un d’ells.

Estem canviant el món. Completament.

Mentrestant els polítics que no ens representen segueixen allí, donant bandades i legislant sobre les nostres vides.

Per això els escribim aquí algunes mesures que puguin entendre fàcilment i que volem que s’apliquin ja. Alerta! És un document de mínims. En realitat el que volem és molt més gran, quelcom que possiblement no entenguin mai.

Així que ho farem saber als i les alcaldes i als plens que s’elegeixin el proper dia 22. Els demanarem punt per punt el que segueix, començant pel punt 1.

1 - No més privilegis per a polítics, començant per Barcelona:

• Retall dràstic del sou de les i els polítics equiparant-lo al sou de la mitja de la població.
• Supressió dels privilegis en el pagament d’impostos, dietes, anys de cotització i pensions (només a Barcelona l’estalvi seria de mig milió d’euros al mes com a mínim).
• Prohibició de pensió superior a la pensió màxima establerta per a la resta dels ciutadans i ciutadanes.
• Supressió de la seva immunitat jurídica i de prescripció per als casos de corrupció. Cessament de les i els polítics corruptes.

2 - No més privilegis per a banquers i banqueres:

• Prohibició de qualsevol tipus de rescat o injecció de capital a entitats bancàries i caixes: aquelles entitats en dificultats han de fer fallida o ser nacionalitzades per a constituir una banca pública sota control social.
• Devolució transparent i immediata a les arques públiques per part dels bancs de tot capital públic aportat.
• Regulació dels moviments especulatius i sancions a la mala praxis bancària. Prohibició d’inversió en paraïsos fiscals.
• Totes les vivendes adquirides per execucions hipotecàries allotjaran, en règim de lloguer social, a les famílies desnonades.

3. No més privilegis per a les grans fortunes:

[N'hi hauria prou en aplicar el 5% de la retallades que es va aplicar als funcionaris a les 50 més grans fortunes i se solucionaria el problema de dèficit de l'Estat Espanyol]

• Augment del tipus impositiu a les grans fortunes i entitats bancàries, eliminació de les SICAV.
• No a la eliminació de l’impost de successions. Recuperació de l’impost de patrimoni.
• Control real i efectiu del frau fiscal i de la fuga de capitals a paraïsos fiscals.
• Promoció a nivell internacional de l’adopció d’una taxa a les transaccions financeres (taxa Tobin).

Amb l’aplicación d’aquests 3 punts s’obté el pressupost per solucionar els següents quatre. Perquè no falten diners, és evident que existeix la disponibilitat econòmica.

4. Sous dignes i qualitat de vida per a tot el món:

• L’economia al servei de les persones i no al revès
• Establiment d’un màxim salarial així com d’un mínim.
• Reducció de la jornada de manera que tothom pugui gaudir, pensar y conciliar la seva vida personal amb la vida laboral, sense reducció de sou. Aquesta reducció de personal permetrà un repartiment de tasques que acabarà amb l’atur estructural.
• Retirada de la reforma de les pensions.
• Seguretat en el treball: impossibilitat d’acomiadaments col·lectius o per causes objetives a les grans empreses mentre hi hagi beneficis, fiscalizació a les grans empreses per assegurar que no cobreixen amb treballadors temporals llocs de treball que podrien ser fixes.
• Reconeixement del treball domèstic, reproductiu i de cura.

5. DRET A LA VIVENDA:

• Expropiació de les vivendes en desús que no s’han venut per augmentar el parc públic de vivenda en règim de lloguer social.
• Declaració de les ciutats com a lliures de desnonaments i desallotjaments.
• Penalització de les pràctiques de mobbing.
• Donació en pagament de les vivendes per cancelar les hipoteques, de forma retroactiva des de l’inici de la crisi.
• Prohibició de l’especulació immobiliària.

Els següents punts estan pendents d’aprovació:

6. SERVEIS PÚBLICS DE QUALITAT:

• Retirada de les retallades plantejades pel govern de la Generalitat.
• Reestabliment dels serveis que ja han estat retallats en sanitat i educació.
• Contractació de personal sanitari fins que s’acabin les listes d’espera.
• Contractació de professorat per a garantir la ratio d’alumnes per aula, els grups de desdoblament i els grups de suport.
• Garantir realment la igualtat d’oportunitats per a l’accès a tots els nivells d’educació, independentment de la procedència socioeconòmica. Escola laica.
• Financiació pública de l’investigació per garantir la seva independència.
• Transport públic de qualitat i ecològicament sostenible.
• Serveis públics i gratuïts d’atenció a la infància i a les persones amb necessitats especials de cura.
• Prohibició de privatizació dels serveis públics.

7. LLIBERTATS I DEMOCRÀCIA PARTICIPATIVA:

• No al control d’internet. Abolició de la Llei Sinde. No a ACTA.
• Protecció de la llibertat d’informació i del periodisme d’investigació i de la seva independència. Eliminació de les trabes legals que impedeixen exercir el dret d’emissió dels mitjans comunitaris lliures i sense ànim de lucre. Eliminació dels monopolis de facto dels espais radioelèctrics.
• Ús de software lliure en les institucions públiques per adecuar-les a l’era digital amb costos sostenibles.
• Retirada de l’ordenança del civisme: retirada de tota ordenança que limiti les llibertats de moviment i expressió.
• Referéndums obligatoris i vinculants per a les qüestions de gran embergadura (incloses les directives europees) .
• Eliminació de les redades a migrants no regulars i retirada de la Llei d’Estrangeria actual i tancament dels CIEs. Dret de vot per a migrants.
• Modificació de la Llei Electoral per garantir un sistema autènticament representatiu i proporcional que no discrimini a cap força política ni voluntat social, on el vot en blanc i el vot nul també tinguin la seva representació en el legislatiu i l’abstenció activa pugui tenir el seu espai d’autoorganizació als barris.
• Establiment de mecanismes efectius que garanteixin la democràcia interna als partits polítics: llistes obertes, elecció directa dels regidors, publicitat i transparència en la financiació dels partits.
• Pressupost participatiu.
• Respecte pel planeta i per tots els éssers que l’habiten. Consum responsable.
• Defensa del dret dels pobles a decidir l’ús dels recursos naturals per plantar, cultivar, comercialitzar i consumir d’acord amb les seves necessitats, costums i capacitats.
• La monarquia és un anacronisme que no ens representa i que, a més a més, no paga impostos.

8. REDUCCIÓ DE LA DESPESA MILITAR

Aquestes són demandes de mínims i d’aplicació immediata, demà les de màxims :-] perquè és la gent la que ha de poder organizar la seva vida en col·laboració i llibertat.

Text: http://acampadabcn.org/
Fotografies: Jessica Orera

Cinema i literatura

Leon Tolstoi: “Ja veureu com aquest petit i ruidós artefacte provist d’un manubri revolucionarà la nostra vida: la vida dels escriptors. És un atac directe als vells mètodes de l’art literari. Haurem d’adaptar-nos a la foscor de la pantalla i a la fredor de la màquina. Seran necessàries noves formes d’escriure. He pensat en això i intueixo què passarà. (…) Però la veritat és que m’agrada. Aquests canvis ràpids d’escena, aquesta barreja d’emoció i sensacions és molt millor que els compactes i perllongats paràgrafs literaris als que estem acostumats. És més a prop de la vida. També a la vida els canvis i transicions pampalluguen davant els nostres ulls, i les emocions de l’ànima són huracans. El cinematògraf ha esbrinat el misteri del moviment. Allà és on es troba la seva grandesa”.

Per què l’adaptació d’obre literàries al cinema?

•         Necessitat d’històries: el fons literari nodreix el cinema des dels seus inicis.

•         Èxit comercial: malgrat no existeix una garantia absoluta, una pel·lícula basada en una novel·la d’èxit és més probable que capti l’atenció del públic.

•         Accés al coneixement històric: moltes vegades s’ha optat per recórrer a les novel·les a l’hora de narrar esdeveniments i no pas als manuals d’història donat que les novel·les permeten una millor ambientació de l’època.

•         Recreació de mites i obres emblemàtiques: per a molts cineastes resulta interessant posar en imatges les històries que els han captivat o que pertanyen a escriptors d’autèntica veneració. Per exemple, Kenneth Brannagh i Shakespeare.

•          Prestigi artístic i cultural: d’aquesta manera s’aconsegueix afegir al cinema una visió cultural apart de la lúdica.

•         Tasca divulgadora i de difusió: conscients de l’oportunitat que ofereix el cinema, molts directors emprenen tasques d’adaptació amb la intenció de donar a conèixer importants obres de la literatura. En paraules d’Akira Kurosawa “La gente no lee hoy demasiado, por lo que hay que intentar conducirles hacia la literatura a través del cine”.

Tipologia d’adaptacions novel·lístiques:

●       Segons la dialèctica fidelitat/creativitat:

·         Adaptació com a il·lustració: es tracta d’una adaptació fidel del text literari. Es prima la història (el què) enlloc del discurs (el com): és una adaptació passiva.

·         Adaptació com a transposició: a mig camí entre l’adaptació fidel i la interpretació, el director realça l’esperit del text literari en la seva totalitat però busca un text fílmic amb entitat pròpia: és una adaptació activa.

·         Adaptació com a interpretació: en aquest cas, l’adaptació s’allunya força del relat literari (nou punt de vista, canvis rellevants en la història...) malgrat ser fidel a la base del text literari: el director en fa una lectura crítica, en fa una interpretació més personal. La pel·lícula va més enllà del text literari.

·         Adaptació lliure: seria l’adaptació menys fidel al text literari; respon a interessos diferents i actua a diferents nivells. Són pel·lícules “inspirades en...” que, fins i tot, no cal que portin el mateix títol de la novel·la. L’adaptació lliure d’un text literari pot venir donat per:

§         Geni de l’autor: quan la genialitat del director ens fa parlar d’un “cinema singular” pel resultat del seu treball.

§         Diferent context històric-cultural: quan el context en el que es va escriure el text literari és molt llunyà del que es troba l’adaptació fílmica

§         Recreació de mites literaris: en el cas dels mites i personatges que formen part de l’imaginari col·lectiu, és més senzill fer-ne noves adaptacions i deixar volar la imaginació

§         Divergència d’estil: quan s’observa una divergència important d’estil

§         Extensió i naturalesa del relat: sobretot en el cas de narracions curtes

§         Comercialitat: amb la voluntat d’actualitzar un text literari per fer-lo més proper al gran públic

●       Segons la tipologia del relat:

·         Coherència estilística: és l’adaptació d’una obra literària clàssica a un film clàssic o l’adaptació d’una obra moderna en una pel·lícula moderna.

·         Divergència estilística: en aquest cas, seria l’adaptació d’una obra literària clàssica a un film modern i a l’inrevés: d’un text modern a un film clàssic.

●       Segons l’extensió:

·         La reducció: és el més freqüent en l’adaptació de novel·les: es seleccionen els apartats més notables, es suprimeixen accions, personatges, es concentren capítols, s’unifiquen accions reiterades...

·         Equivalència: quan els dos textos tenen una fidelitat literal: és a dir, tinguin una extensió similar.

·         Ampliació: és el cas més freqüent en les narracions breus o novel·la curta. Es parteix d’una idea inicial que es va desenvolupant afegint personatges, desenvolupant accions només suggerides en el text original, transformant els fragments narrats en dialogats...

●       Segons la proposta estètico-cultural

·         Saqueig: simplificació i endolciment de la trama narrativa en funció de gustos comercials

·         Modernització o actualització creativa: en aquest cas, la modernització no té perquè anar en detriment de l’obra literària: al contrari, pot enriquir-la. 

Jessica Orera

Pere Calders, l' estimat estimable

Pere Calders és un dels escriptors catalans més estimats i més estimables del panorama literari d’aquesta llengua. Amb publicacions tant en la premsa diària com en forma de llibre, Calders va dominar la ploma sobre el paper tant en forma de dibuix com de text. Creador d’imatges des de les línies fins a les lletres, Pere Calders és un reflex de la història d’un país, d’una llengua i d’una cultura. En les seves obres es reflexa tota la tradició catalana, del realisme més cru al surrealisme més dur, alhora que també es configura aquesta gràcies al cultiu lingüístic de l’autor, un incommensurable corpus lèxic, des de mots a refranys populars, tant com a fruit del recull de la tradició lingüística catalana com a aportacions de l’autor a la llengua com a resultat de la creació de lèxic i refranys creats i adaptats a les necessitats lingüístiques de l’autor dins una època en què Calders es troba fora de qualsevol classificació literària establerta i, alhora, com a punt convergent de totes elles junt amb el context històric, polític i sobretot social, del moment.

Així, podem considerar Calders com l’autor representatiu d’una època i un moment concrets i, al mateixtemps, com a mostra atemporal de la llengua i la cultura catalanes, d’un poble, nació, país, d’una societat al cap i a la fi, que al llargde tota la història ha mantingut una identitat que Calders és capaç de retratar claramentment i, alhora, subtil, rere un domini de la llengua que el converteix en un dels mestres de la ploma.

Elaborar un corpus de textos de Pere Calders és una tasca àrdua i difícil donat l’abast de la producció literària de l’autor i la seva riquesa. A partir de l’anàlisi de la trajectòria de Calders, he centrat la selecció de textos en intentar donar una visió àmplia de l’obra calderesiana tot basant-me en la biografia de l’autor.

Ronda Naval Sota la Boira

Barcelona: Selecta, 1966 / Barcelona: Edicions 62, 1981.

«La novel·la del més pur Calders», segons diu Joan Triadú[1] al pròleg que l'encapçala l’obra, i continua: «una novel·la extensa, premeditada als ulls de qualsevol lector, perfectament construïda, sostinguda... una obra consumada de l'humorisme català i en una interpretació aproximada de la que hi va donar Josep Carner. Representa la maduresa de Pere Calders i la seva plenitud com a escriptor».

La ciutat cansada

Barcelona: Edicions 62, 2008.

Edició de Jordi Castellanos i pròleg de Joan Melcion.

Durant vuit anys, en l'exili mexicà, Pere Calders va treballar intermitentment en la novel·la La ciutat cansada, alhora que preparava el recull de contes Cròniques de la veritat oculta (1954). I és molt possible que fos el desànim per la improbabilitat de veure-la finalment editada i els dubtes sobre la seva recepció el que el va portar a abandonar-la quan ja havia assolit un grau de redacció molt avançat (és una de les quatre obres que Calders va deixar inacabada).

Considero aquesta obra com a fonamental dins el corpus de textos perquè forma part del període en que Calders segueix la seva producció literària en català des de l’exili, fora del país.

Invasió Subtil

Invasió subtil i altres contes; Barcelona: Edicions 62, 1978.

Conte de Pere Calders que encapçala el recull de contes que donà la popularitat a l’autor en la seva publicació el 1978, poc  després que la companyia Dagoll Dagom portés al teatre la seva obra Antaviana. Invasió subtil és la clara representació del to de Calders, comuna especialment en tots els contes que es troben dins el recull, on el surrealisme més cru es justifica des de la racionalitat exagerada.

La rebel·lió de les coses

Invasió subtil i altres contes; Barcelona: Edicions 62, 1978.

En el conte La rebel·lió de les coses el domini lèxic de Calders és més que palpable. Podem considerar el text com una clara mostra de la riquesa del llenguatge de l’autor, on els sinònims composen una melodia on els diferets registres es combinen per donar forma a una peça amb un volcabulari extraordinari.

Mirades profundesCròniques de la veritat oculta; Barcelona: Selecta, 1955 / Barcelona: Edicions 62, 1978 / Barcelona: Cercle de Lectors, 1990 / Barcelona: El Observador de la Actualidad, 1991

Cròniques de la veritat oculta és una obra clau en la narrativa de Calders i representà la descoberta de l’autor per al públic de la postguerra. L'humor i la fantasia pròpies de Calders havien guanyat amb els anys en intensitat, profunditat i ambigüitat que embolcalla sempre la literatura fantástica.

Pas a desnivell

Tele-Estel, 1970

Selecció dels articles “Anacronisme”, “Fer bones obres” i “Tenir mala oïda” de la columna d’opinió que publicà Pere Calders a la pàgina 3 de la revista Tele-Estel durant el darrer any de vida de la publicació (1970). Els tres articles són una mostra de la veu periodística de Calders, que resultarà ser no tant llunyana a la veu de l’autor en la narrativa de ficció. 

L’anàlisi comparativa dels textos de Calders permet extreure’n unes conclusions a mode de paràmetres característics de l’estil de l’autor. Amb textos tant de la narrativa de ficció (novel·la i conte) com de publicacions en premsa periòdica (on l’opinió és clarament el gènere narratiu dominant), és clarament i fàcil establir una criteris estilístics propis de l’escriptura de Calders.

L’ús d’una forma clara i directa en la redacció és la característica més destacable de l’estil calderesià, resultat de la combinació d’estils del llenguatge amb una naturalitat que fa pràcticament imperceptible pel lector el pas del registre formal al col·loquial, en alguns casos fins i tot vulgar, tot entrellaçant mots, frases, paràgrafs i inclús fragments on la formalitat esdevé fins i tot grandiloqüent amb d’altres que llisquen entre la col·loquialitat i la vulgaritat. Malgrat que, coneixen la biografia de l’autor i el context històric, polític i social en què es desenvolupa l’obra calderesiana en un primer moment pot portar a pensar que aquest recurs és utilitzat per l’autor com a estratègia per defugir de la censura, el fet que també aparegui aquest estil en la seva narrativa de ficció confirma que no es tracta sinó de l’estil propi de Calders, que malgrat no tenir pèls a la llengua a l’hora de donar la seva opinió fins i tot sobre els temes més feixucs, valora els eufemismes per sobre de l’èmfasi o la hipèrbola, demostrant així un domini extraordinari del llenguatge, i sobretot del lèxic, en crear deliciosos eufemismes carregats d’ironia i humor en molts dels casos. I és que la ironia i l’humor són també dues de les característiques més destacables de Calders. La combinació del llenguatge clar i concís amb d’altre, si no recargolat fins i tot, dens i detallat, pot ser considerada com una mostra més de la ironia eufemística que podem afirmar caracteritza l’autor.

Cal destacar, endemés, la finalitat intrínsica en l’ús de Calders dels diferents registres dins un mateix text: el lector, davant un mot en un registre probablement desconegut per ell, inquietat, para l’atenció en el fragment que Calders considera necessària. Tant és així que l’ús de mots en un registre formal, inclús d’un lèxic propi d’un català arcaic (ja no pel lector actual, sinó per aquells contemporanis al propi Calders), és habiltual en tota l’obra calderesiana.

L’obra de Pere Calders és, doncs, un reflex clar no tan sols de la ideologia i els pensaments més íntims i personals de l’autor, sinó que n’és una clara mostra del domini del llenguatge d’un escriptor que, molt lluny de trobar en l’escriptura una forma d’expressar la seva grandiloqüència lingüística i literària, adapta les seves capacitats a les necessitats del text que configura, subordinant la llengua al text i, alhora, el text a la llengua, doncs ambdós prenen una implicació l’un vers l’altre que resulta, en alguns casos, fins i tot extravagant. La importància del missatge radica en la forma com es diu, que alhora és la responsable que el text expressi una o altra cosa independentment del que, en apariència, sembli dir. Així doncs, podem cosiderar l’obra calderesiana com una exposició clara, directa i concisa i, alhora, amagada dins l’eufemisme que tota expressió literària implica, no tant sola de les possibilitats de la llengua catalana com a tal, tant sintàcticament com lèxica, sinó de les paraules en sí, que prenen forma una a una i, al mateix temps, com a conjunt.

Jessica Orera

---

[1] Ronda Naval Sota la Boira, Barcelona: Edicions 62, 1981. Pròleg de Joan Triadú.