Pere Calders és un dels escriptors catalans més estimats i més estimables del panorama literari d’aquesta llengua. Amb publicacions tant en la premsa diària com en forma de llibre, Calders va dominar la ploma sobre el paper tant en forma de dibuix com de text. Creador d’imatges des de les línies fins a les lletres, Pere Calders és un reflex de la història d’un país, d’una llengua i d’una cultura. En les seves obres es reflexa tota la tradició catalana, del realisme més cru al surrealisme més dur, alhora que també es configura aquesta gràcies al cultiu lingüístic de l’autor, un incommensurable corpus lèxic, des de mots a refranys populars, tant com a fruit del recull de la tradició lingüística catalana com a aportacions de l’autor a la llengua com a resultat de la creació de lèxic i refranys creats i adaptats a les necessitats lingüístiques de l’autor dins una època en què Calders es troba fora de qualsevol classificació literària establerta i, alhora, com a punt convergent de totes elles junt amb el context històric, polític i sobretot social, del moment.
Així, podem considerar Calders com l’autor representatiu d’una època i un moment concrets i, al mateixtemps, com a mostra atemporal de la llengua i la cultura catalanes, d’un poble, nació, país, d’una societat al cap i a la fi, que al llargde tota la història ha mantingut una identitat que Calders és capaç de retratar claramentment i, alhora, subtil, rere un domini de la llengua que el converteix en un dels mestres de la ploma.
Elaborar un corpus de textos de Pere Calders és una tasca àrdua i difícil donat l’abast de la producció literària de l’autor i la seva riquesa. A partir de l’anàlisi de la trajectòria de Calders, he centrat la selecció de textos en intentar donar una visió àmplia de l’obra calderesiana tot basant-me en la biografia de l’autor.
Ronda Naval Sota la Boira
Barcelona: Selecta, 1966 / Barcelona: Edicions 62, 1981.
«La novel·la del més pur Calders», segons diu Joan Triadú[1] al pròleg que l'encapçala l’obra, i continua: «una novel·la extensa, premeditada als ulls de qualsevol lector, perfectament construïda, sostinguda... una obra consumada de l'humorisme català i en una interpretació aproximada de la que hi va donar Josep Carner. Representa la maduresa de Pere Calders i la seva plenitud com a escriptor».
La ciutat cansada
Barcelona: Edicions 62, 2008.
Edició de Jordi Castellanos i pròleg de Joan Melcion.
Durant vuit anys, en l'exili mexicà, Pere Calders va treballar intermitentment en la novel·la La ciutat cansada, alhora que preparava el recull de contes Cròniques de la veritat oculta (1954). I és molt possible que fos el desànim per la improbabilitat de veure-la finalment editada i els dubtes sobre la seva recepció el que el va portar a abandonar-la quan ja havia assolit un grau de redacció molt avançat (és una de les quatre obres que Calders va deixar inacabada).
Considero aquesta obra com a fonamental dins el corpus de textos perquè forma part del període en que Calders segueix la seva producció literària en català des de l’exili, fora del país.
Invasió Subtil
Invasió subtil i altres contes; Barcelona: Edicions 62, 1978.
Conte de Pere Calders que encapçala el recull de contes que donà la popularitat a l’autor en la seva publicació el 1978, poc després que la companyia Dagoll Dagom portés al teatre la seva obra Antaviana. Invasió subtil és la clara representació del to de Calders, comuna especialment en tots els contes que es troben dins el recull, on el surrealisme més cru es justifica des de la racionalitat exagerada.
La rebel·lió de les coses
Invasió subtil i altres contes; Barcelona: Edicions 62, 1978.
En el conte La rebel·lió de les coses el domini lèxic de Calders és més que palpable. Podem considerar el text com una clara mostra de la riquesa del llenguatge de l’autor, on els sinònims composen una melodia on els diferets registres es combinen per donar forma a una peça amb un volcabulari extraordinari.
Mirades profundesCròniques de la veritat oculta; Barcelona: Selecta, 1955 / Barcelona: Edicions 62, 1978 / Barcelona: Cercle de Lectors, 1990 / Barcelona: El Observador de la Actualidad, 1991
Cròniques de la veritat oculta és una obra clau en la narrativa de Calders i representà la descoberta de l’autor per al públic de la postguerra. L'humor i la fantasia pròpies de Calders havien guanyat amb els anys en intensitat, profunditat i ambigüitat que embolcalla sempre la literatura fantástica.
Pas a desnivell
Tele-Estel, 1970
Selecció dels articles “Anacronisme”, “Fer bones obres” i “Tenir mala oïda” de la columna d’opinió que publicà Pere Calders a la pàgina 3 de la revista Tele-Estel durant el darrer any de vida de la publicació (1970). Els tres articles són una mostra de la veu periodística de Calders, que resultarà ser no tant llunyana a la veu de l’autor en la narrativa de ficció.
L’anàlisi comparativa dels textos de Calders permet extreure’n unes conclusions a mode de paràmetres característics de l’estil de l’autor. Amb textos tant de la narrativa de ficció (novel·la i conte) com de publicacions en premsa periòdica (on l’opinió és clarament el gènere narratiu dominant), és clarament i fàcil establir una criteris estilístics propis de l’escriptura de Calders.
L’ús d’una forma clara i directa en la redacció és la característica més destacable de l’estil calderesià, resultat de la combinació d’estils del llenguatge amb una naturalitat que fa pràcticament imperceptible pel lector el pas del registre formal al col·loquial, en alguns casos fins i tot vulgar, tot entrellaçant mots, frases, paràgrafs i inclús fragments on la formalitat esdevé fins i tot grandiloqüent amb d’altres que llisquen entre la col·loquialitat i la vulgaritat. Malgrat que, coneixen la biografia de l’autor i el context històric, polític i social en què es desenvolupa l’obra calderesiana en un primer moment pot portar a pensar que aquest recurs és utilitzat per l’autor com a estratègia per defugir de la censura, el fet que també aparegui aquest estil en la seva narrativa de ficció confirma que no es tracta sinó de l’estil propi de Calders, que malgrat no tenir pèls a la llengua a l’hora de donar la seva opinió fins i tot sobre els temes més feixucs, valora els eufemismes per sobre de l’èmfasi o la hipèrbola, demostrant així un domini extraordinari del llenguatge, i sobretot del lèxic, en crear deliciosos eufemismes carregats d’ironia i humor en molts dels casos. I és que la ironia i l’humor són també dues de les característiques més destacables de Calders. La combinació del llenguatge clar i concís amb d’altre, si no recargolat fins i tot, dens i detallat, pot ser considerada com una mostra més de la ironia eufemística que podem afirmar caracteritza l’autor.
Cal destacar, endemés, la finalitat intrínsica en l’ús de Calders dels diferents registres dins un mateix text: el lector, davant un mot en un registre probablement desconegut per ell, inquietat, para l’atenció en el fragment que Calders considera necessària. Tant és així que l’ús de mots en un registre formal, inclús d’un lèxic propi d’un català arcaic (ja no pel lector actual, sinó per aquells contemporanis al propi Calders), és habiltual en tota l’obra calderesiana.
L’obra de Pere Calders és, doncs, un reflex clar no tan sols de la ideologia i els pensaments més íntims i personals de l’autor, sinó que n’és una clara mostra del domini del llenguatge d’un escriptor que, molt lluny de trobar en l’escriptura una forma d’expressar la seva grandiloqüència lingüística i literària, adapta les seves capacitats a les necessitats del text que configura, subordinant la llengua al text i, alhora, el text a la llengua, doncs ambdós prenen una implicació l’un vers l’altre que resulta, en alguns casos, fins i tot extravagant. La importància del missatge radica en la forma com es diu, que alhora és la responsable que el text expressi una o altra cosa independentment del que, en apariència, sembli dir. Així doncs, podem cosiderar l’obra calderesiana com una exposició clara, directa i concisa i, alhora, amagada dins l’eufemisme que tota expressió literària implica, no tant sola de les possibilitats de la llengua catalana com a tal, tant sintàcticament com lèxica, sinó de les paraules en sí, que prenen forma una a una i, al mateix temps, com a conjunt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada