diumenge, 17 d’abril del 2011

Quadratura del cercle, Jordi Domènech, Alba Pratàlia (1995)



en una caixa plena de marisc                  piramidal
sobre una furgoneta abandonada             oblíqua
a tres quilòmetres del poble                    esfèric
on hi ha el moll i la llotja                         diametral
(ens en separen uns turons)                   tangents
al descampat entre matolls                     el·líptics
el poema exerceix la dictadura
rodó                 com un pentagrama

Jordi Domènech construeix una realitat en el seu poema a través d’un joc lingüístic on és tant important l’ús del llenguatge com la pròpia composició del poema.
L’ús de díctics introdueix al lector en el poema com a protagonista de l’acció,  com a observador de la situació descrita al llarg dels versos, que conclouen amb una revelació de la qual el lector, sense adonar-se’n, es converteix en receptor directe. Domènech aconsegueix la implicació del lector com a protagonista de l’acció (en aquest cas la observació) amb l’ús del pronom personal feble en primera persona del plural i la consegüent conjugació del verb separar (v.5), alhora que estableix una relació de proximitat entre el jo poètic i el receptor al convertir-se els dos en subjecte de la mateixa acció.
Així, l’atenció del lector el porta a llegir el poema amb una actitud participant, tot creant  un realitat poètica imaginària on receptor i poeta es troben asseguts en una caixa de marisc sobre una furgoneta abandonada vora el moll i la llotja d’un poble pesquer, on se situa l’acció. Gràcies a l’ús del lèxic, el poeta crea la imatge d’un poblet vora el mar en la ment  del lector sense la necessitat de dir-ho directament: el marisc, el moll i la llotja indiquen la proximitat del mar; el fet que a només tres quilòmetres del poble es trobi un descampat entre matolls, com també l’ús del l’adjectiu abandonada per a la furgoneta, narren que es tracta d’un poble petit de dedicació majoritàriament pesquera, de poca industrialització i amb poca massificació de població.
La descripció del context es veu truncada en els dos últims versos, on es produeix la revelació: “el poema exerceix la dictadura rodó com un pentagrama”. Els dos últims versos donen significació a tot el poema, donant sentit a la disposició dels versos en el paper al mateix temps: els adjectius disposats en la part dreta del full, creant una columna que, juntament amb l’últim dels adjectius (v.8), a l’esquerra del full,  emmarca el penúltim vers convertint-lo així tant gràficament com significativa en el nucli del poema.
en una caixa plena de marisc            piramidal
sobre una furgoneta abandonada       oblíqua
a tres quilòmetres del poble              esfèric
on hi ha el moll i la llotja                   diametral
(ens en separen uns turons)              tangents
al descampat entre matolls               el·líptics
el poema exerceix la dictadura
rodó               com un pentagrama

El fet de comprar la dictadura del poema amb un pentagrama atorga significació a tot el poema: el poema és el lloc on se situen cadascun dels detalls descrits anteriorment tot creant una imatge que podria ser totalment diferent en una altra composició (com les notes musicals en un pentagrama, que creen una o altra melodia en funció de la seva disposició). Aquesta comparació, a més, inclou l’adjectiu rodó: independentment de la naturalesa, de la forma de cadascuna de les parts (piramidal, oblíqua, esfèric...), totes poden ser unides en una mateixa realitat, formada per la disposició de les peces d’una forma o una altra, sempre rodona, sempre lliure d’una interpretació personal de la persona que les observi (en aquest cas, el lector, que és alhora observador de la imatge), sense racons ni vèrtex establerts. És per aquest motiu que el porta abandona qualsevol signe de puntuació (tret del parèntesi en què introdueix el lector en l’acció) al llarg de tot el poema, com també l’ús de les majúscules, de manera que el poema pot ser llegit de dalt a baix, amb l’ordre establert en el full o bé iniciar-se en qualsevol dels versos: una mateixa imatge vista per ulls diferents, que no es troben la imposició de la majúscula i el punt final que l’acoten, sinó que sempre hi cap una nova interpretació de la realitat del poema.

diumenge, 10 d’abril del 2011

Principi de plaer (Portrait of Edward James, 1937), Jordi Julià, Principi de plaer (2007)



Jordi Julià utilitza el títol de l’obra de René Magritte The Pleasure Principle (Portrait of Edward James, 1937) per al seu poema, el que es podria considerar una mostra d’admiració cap al pintor a més d’una declaració d’intencions (René Magritte com a representant del Surrelisme).
René Magritte The Pleasure Principle (Portrait of Edward James, 1937)
La peça bé podria ser una carta a Edward James, milionari, poeta i escultor que fou mecenes del moviment surrealista de principis del segle XX (fou el major patrocinador del pavelló surrealista de la Fira Mundial de Nova York de 1939). De procedència escocesa, al llarg de la seva vida mantingué relacions amb artistes del Surrealisme com Salvador Dalí, qui també el retratà en la seva obra Swans Reflecting Elephants.
Julià utlitza la figura d’Edward James plasmada per Magritte com un símbol, una icona del Surrealisme a qui planteja qüestions sobre el moviment, sobre la seva filosofia. A partir de la postura del poeta escocès, de la simbologia del quadre, Julià planteja la dualitat entre el món real i el món màgic, entre allò palpable i allò abstracte, entre Realisme i Surrealisme. La dualitat (l’oposició binària) està marcada per la disposició espaial de la pintura: la dreta, en contacte amb la taula (com l’urpa d’un ocell que no s’enfonsa en el món pla) de forma rígida, sense voler adentrar-s’hi (que no s’enfonsa); l’esquerra, amagada, sinistra, fosca i inhòspita, com el món creat pel Surrealisme.
La revelació del poema arriba amb la definició del rostre de James, representat en el quadre per una llum que il·lumina tota l’escena: 

I tu, tot tu, fulgor de llum de l’èxit,
cremes de pur alcohol d’etern present:
la intensitat potent que els altres veuen
que desitgen que siguis, que vol ser teva,
i tu els retornes aquell món brillant,
que havien somiat sentir-se propi,
i que la clara imatge del teu nom
-del seu passat, del teu futur- n’és mostra.

Julià descriu James com el símbol del Surrealisme, criticant aquells qui pensaven que el moviment era el resultat d’ells mateixos, mentre que considera James com el gran promotor del moviment, com la llum que il·luminava tots aquells que plasmaren un món que se’ls descobrí com a nou, com una altra visió de tot allò que els envoltava. Considera Edward James com l’inici del tot, com el punt de partida d’un nou món, d’una nova realitat, com el pare de noves generacions de poetes i artistes que interpreten la realitat des d’un punt de vista ‘surreal’. 

I som
els meteorits que una explosió estel·lar
va escolpir a la galàxia i molt mil·lenis
han desgastat l’espai en pura pols,
i han caigut per atzar dins de la vida,
al marge d’un camí.

És en l’últim vers del fragment (i del poema) on Julià s’inclou, on sorgeix la veu poètica, que coincideix en aquest cas amb la veu del poeta: 

Aquí n’hi ha un. 

En aquest darrer fragment, Julià recupera l’oposició binària de l’inici del poema: la metàfora que relaciona la figura del James amb el Big Bang, l’explosió de llum considerada per la Teoria Científica l’origen del tot, de l’Univers. El Big Bang com a origen del món real com Edward James l’origen del món Surrealista.


diumenge, 3 d’abril del 2011

T6, edición polémica

El TNC estrena la quinta edición del proyecto T6. En esta edición se destaca la juventud de sus creadores, especialmente cohesionada y con unas fórmulas de trabajo y producción bastante novedosas, que recomiendan la reducción a sólo dos años de duración del Proyecto y al estreno de un solo texto por autor en la Sala Tallers del TNC.

Los seis autores seleccionados para esta nueva edición configuran un grupo compacto y homogéneo ya de entrada, tanto por lo que respecta a su edad (todos ellos sobre los 30 años) como respecto a su manera de concebir la creación teatral. Son autores que escriben desde la escena más que desde el escritorio, que consideran el trabajo con los actores como una parte fundamental de su proceso creativo, que se preocupan por conectar al máximo con los gustos y las sensibilidades de los espectadores, que han aprendido a compartir entre ellos sus dudas y sus inquietudes, de manera desacomplejada, a través de los medios de comunicación propios de la actualidad (Internet, Facebook, etc.); una generación teatral nueva, que rompe con el aislamiento, del autor del texto respecto al espectáculo, y a la que ya se ha reconocido talento, personalidad, capacidad de comunicación y energía creativa. Se trata de seis nuevos dramaturgos: Marta Buchaca, Jordi Casanovas, Cristina Clemente, Carles Mallol, Pere Riera y Josep Maria Miró.


Josep Maria Miró, de 32 años, se dedica al mundo del teatro como dramaturgo y director, pero anteriormente había trabajado como Periodista. Todavía realiza algunas colaboraciones en medios de comunicación. El 24 de marzo se estrenó la obra con la que participa en el proyecto T6, Gang Pang.  Nosotros fuimos el pasado miércoles a verla, y podemos decir que Miró sitúa la acción durante los días en que el Benedicto XVI visitó Barcelona para dedicar la Sagrada Familia, relatando las vidas y las peripecias de unos personajes que coinciden un local de hombres donde se practica el sexo.
La reciente llegada del Papa Benedicto XVI a Barcelona ha disparado las visitas a la Sagrada Familia y ha aumentado la venda de recuerdos, crucifijos y todo tipo de merchandising cristiano. Y, de rebote, el sector hotelero y de la restauración hace su agosto en pleno otoño. La visita papal y todo su peregrinaje también han hecho que en La llum, un local de hombres donde se practica el sexo, esta noche no den abasto. Allá, peregrinos y habituales confluyen: aquél que desde hace años es el primero en llegar y el último en salir, una catequista drogada de GHB o un joven que acaba de cumplir los dieciocho y para celebrar tanto el aniversario como la feliz coincidencia con el líder del Vaticano quiere ofrecer su cuerpo a todos aquellos que deseen poseerlo... En plena bacanal, un hombre desesperado se presenta allí con la intención de recuperar a su hijo.
Gang Bang es un término utilizado para referirse al intercambio durante una violación en grupo, pero también ha ido adquiriendo nuevos significados cuando esta práctica se hace de forma consentida (el BoyBang, Squirt Bukkake, Gangsuck y el Gang Bang tradicional, el de toda la vida).
 Esta obra no ha dejado indiferente a muchos, ya que, quitando el hecho de que nos guste o no, los actores sufrieron el plena obra la interrupción por parte de dos individuos que saltaron al escenario al grito de "Viva Cristo rey y Viva Franco".